Sobre mi

Tornejar és la meva vida

La necessitat de fer i desfer amb les mans. Sobretot atret pels materials menys manipulats com la fusta, el ferro o el fang. Aquest arriba a les meves mans l'any 1992, i guanya preferència sobre el altres materials. Des d’aquell mes de setembre no n’he deixat de fer feina.

Desde la prehistòria, l’home s’ha beneficiat de les propietats de la ceràmica. Amb els anys s’ha perfeccionat els sistemes de producció i variat les formes, adaptan­les a les necessitats del moment. Crec plenament amb l’adaptació de les propietats de la ceràmica als nostres temps.

La terrissa és simbol de duresa, calidesa i eternitat. Bona part de la nostra història la sabem gràcies al fang cuit. No és el mateix cuinar en una cassola que en un recipient d’alumini, ni menjar en un plat de terrissa que en un de plàstic. Minerals que componen la terrissa segueixen gaudint d’unes propietats, moltes de les quals ignorades per la major part de la societat. Quan elaborem una peça, la distribució de les particules d’argila fan que després de la cocció, quedi una estructura porosa aïllant el contingut de l’exterior. En el cas dels cantirs a més d’aïllar l’aigua de l’exterior, s’activa un procés de sudoració que bé que s’agreeix a l’estiu, arriban a baixar la temperatura de l’aigua fins a 10ÂșC de la de l’exterior.

Tot atuell fet a mà, implica l’emprenta de qui el fa i això li dona personalitat. En aquests temps no caldria fer ceràmica a mà, existeixen sistemes que poden mecanitzar tot el procés. En la ceràmica industrial ja fa temps que es fa, així ha anat. Crec en un producte pensat per el que ha de ser. Per que algú en gaudeixi utilitzant­lo o simplement mirant­lo. Reconec que la banda artística provocada la tinc força amagada, quasi inexistent diria jo, al menys per el que s’enten com a art conceptual. Però, això no treu que les peces que faig reflecteixin una intenció. La textura del fang, la linia i l’emprenta del foc, reforcen una manera de fer insubstituïble.

Els oficis àntics no només ens expliquen un passat de penúries, que és de vegades com s’interpreten. M’interessa moltíssim l’enginy i els recursos que treien de no se sap on, per resoldre els problemes diaris sense els mitjans que tenim ara. Sovint qui treballava en aquestes feines, no havia pogut accedir a cap formació acadèmica, però això no era un obstacle per resoldre uns problemes, que possiblement molta gent formada seria incapaç de superar. El treball obtingut de la cara més simple i minimalista d’una disciplina deixa un gran espai per reflexionar amb la suposada evolució del segle XXI.

L’austeritat, simplicitat, robustesa, durabilitat... donen planta als productes elaborats amb procediments àntics, que són difícils d’imitar.